|
Hoy, a las 11h, el cardenal Lluís Martínez Sistach ha presidido, en la
catedral de Barcelona, la
Misa Crismal en la cual se bendicen los santos óleos que se
utilizan en la administración de algunos sacramentos de la Iglesia. (se adjunta homilía) 
En esta misa es tradicional que el obispo de cada diócesis concelebre con
sus sacerdotes. En este Año Sacerdotal, que celebra toda la Iglesia católica por
voluntad del Papa Benedicto XVI, el cardenal ha invitado a los sacerdotes a
tener una mayor conciencia del don preciado del sacerdocio que han recibido.
Refiriéndose al celibato sacerdotal, cuestionado estos días en algunos
medios de comunicación, el cardenal ha dicho que "el mismo celibato debe
ser acogido y vivido como un don inestimable de Dios, como un estímulo de la
caridad pastoral, como una participación singular en la paternidad de Dios y en
la fecundidad de la Iglesia
y como un testimonio ante el mundo del Reino escatológico".
Tras recordar los testimonios de santos sacerdotes como el cura de Ars, el
beato Josep Samsó y el padre Tous, que será beatificado en Santa María del Mar
el próximo 25 de abril, el cardenal añadió dirigiéndose a los sacerdotes:
"Queridos sacerdotes, la
Iglesia diocesana os agradece vuestro trabajo ministerial y
vuestra fidelidad a Dios y a la
Iglesia; os agradece vuestro testimonio y todo lo que hacéis
al servicio de las comunidades cristianas y de la sociedad. Encontrareis
siempre en vuestra relación personal con el Buen Pastor la fuerza, el coraje y
el consuelo de vuestro trabajo pastoral. Es mucho lo que cada día hacéis con
vuestro servicio a los hermanos. Que Dios os lo pague".
En otro momento de su homilía, el cardenal se ha referido a los ataques al
Santo Padre con motivo de las denuncias de abusos sexuales por parte de
eclesiásticos, que ha dicho que son hechos gravísimos y condenables. "A
pesar de los criterios de transparencia, firmeza y severidad con los que el
Papa ha tratado y trata estos asuntos, tenemos que lamentar que exista la
tendencia prevalente de atacar a nuestro amado Santo Padre. Sintámonos muy
cerca del Papa y oremos para que el Señor lo conforte y le mantenga el coraje y
la paz, agradeciéndole que haya aceptado la invitación a visitarnos para
consagrar el Templo de la
Sagrada Familia. Tengamos una oración, también, por el Papa
Juan Pablo II en el quinto aniversario de su muerte".
Barcelona, 30 de marzo de 2010
Homilia del
Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Missa Crismal,
Catedral de Barcelona, 30 de març de 2010.
Estem molt contents de poder celebrar junts, el
presbiteri de la diòcesi i els altres membres del Poble de Déu, la Missa
Crismal en la nostra estimada Basílica Catedral de Barcelona, que fa palesa la
seu del pastor diocesà, successor dels Apòstols, el qual congrega en la comunió
tota l’Església diocesana.
Celebrem la Missa Crismal en aquest Any Sacerdotal
que Benet XVI ha proposat per a tota l’Església commemorant el 150è
aniversari de la mort de Sant Joan Maria Vianney, rector d’Ars i patró dels
rectors. I durant aquest any hem tingut la joia de la beatificació del rector
de la Basílica de Santa Maria de Mataró, el Dr. Josep Samsó i Elias, membre del
nostre presbiteri diocesà que lliurà la seva vida amb el martiri per ser
sacerdot, i tindrem el goig de la beatificació el proper 25 d’abril del P.
Josep Tous i Soler, caputxí i sacerdot del nostre presbiteri que fundà la
Congregació de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor.
Aquests testimonis sacerdotals ens ajuden a tots,
–pastors i fidels –a valorar el sacerdoci ministerial. Els sacerdots són
imprescindibles i per això Jesucrist continua suscitant homes que, com els
Apòstols, abandonant tota altra preocupació, es consagren totalment a la
celebració dels sants misteris, a la predicació de l’Evangeli i al ministeri
pastoral. Els sacerdots són els qui, en nom de Crist, ofereixen a la comunitat
cristiana aquests serveis bàsics, sense els quals aquesta perdria ràpidament
vigor i identitat.
En aquest Any Sacerdotal hem anat prenent major
consciència del do preuat del sacerdoci que hem rebut. En aquest sentit Sant
Joan Maria Vianney deia que “un bon pastor, un pastor segons el cor de Déu, és
el tresor més gran que el bon Déu pot concedir a una parròquia, i un dels dons
més preciosos de la misericòrdia divina” (Nodet, p. 101). Aquest sant sacerdot
va copsar tota la grandesa del ministeri presbiteral. Ell parlava del sacerdoci
com si no fos possible arribar a percebre tota la grandesa del do i de la tasca
confiats a una persona humana. En aquest sentit deia: “Oh, que gran que és el
sacerdot! Si se n’adonés, moriria. Déu l’obeeix: pronuncia dues paraules i
nostre Senyor baixa del cel en sentir la seva veu i es tanca en una petita
hòstia” (Nodet, p. 97). Aquestes afirmacions, nascudes del cor sacerdotal del
sant rector d’Ars, poden semblar exagerades, però revelen l’altíssima
consideració en què tenia el sagrament de l’orde i a nosaltres – preveres i
fidels – ens poden ajudar a valorar més i més aquest sagrament i agrair-lo al
Senyor.
El do gratuït del sacerdoci que hem rebut els
pastors expressa ben palesament l’amor que el Senyor ens té i cal situar-lo en
les relacions interpersonals d’amor entre Ell i cadascú de nosaltres. Havent
rebut l’ordenació presbiteral, cal que hi hagi en nosaltres constantment la
consciència agraïda i joiosa d’una gràcia singular rebuda de Jesucrist: la
gràcia d’haver estat escollits gratuïtament pel Senyor com a “instruments vius”
de l’obra de salvació. Aquesta elecció demostra l’amor preferent que Jesucrist
ens té, sense cap mèrit per part nostra. Ha estat un do gratuït. I aquesta
consciència de sentir-nos estimats així pel Senyor, exigeix correspondència per
part nostra. Per entendre-ho bé cal que pensem sovint com, després de la
resurrecció, Jesús fa a Pere una pregunta fonamental sobre l’amor: “Simó, fill
de Joan, m’estimes més que aquests?” I a la resposta de Pere segueix el
lliurament de la missió: “Pastura els meus anyells” (Jn 21, 15). Jesús pregunta
a Pere si l’estima, abans de lliurar-li el seu ramat, però és, en realitat,
l’amor lliure i precedent de Jesús mateix que origina la pregunta a l’apòstol i
el lliurament de les seves ovelles. El secret de la nostra vocació sacerdotal i
de la nostra espiritualitat sacerdotal està en la nostra correspondència
amorosa a l’amor que ens té el Senyor. En aquest sentit, el mateix celibat ha
de ser acollit i viscut com un do inestimable de Déu, com un estímul de la
caritat pastoral, com una participació singular en la paternitat de Déu i en la
fecunditat de l’Església i com un testimoniatge davant el món del Regne
escatològic.
Aquest amor, aquesta caritat, en nosaltres té una qualificació
específica: és la caritat pastoral, que és la participació de la mateixa
caritat pastoral de Jesucrist. La caritat pastoral determina la nostra manera
de pensar i actuar, la nostra manera de comportar-nos amb la gent. Els
sacerdots amb la caritat pastoral som capaços de fer del ministeri una elecció
d’amor, per al qual l’Església i els germans constitueixen el nostre principal
interès, i amb aquesta espiritualitat concreta, estimem l’Església i els fidels
que tenim confiats amb tot el lliurament d’un espòs envers la seva esposa.
En el sant rector d’Ars i en el Beat Samsó i el P. Tous,
que serà beatificat, hi trobem un denominador comú: la seva total identificació
amb el seu ministeri. És la caritat pastoral amb la qual exerceix i viu el seu
ministeri el que santifica al sacerdot i el que ofereix el principi interior i
dinàmic capaç d’unificar les múltiples i diverses activitats del sacerdot.
Gràcies a la caritat pastoral pot trobar resposta l’exigència essencial i
permanent d’unitat entre la vida interior i tantes tasques i responsabilitats
del ministeri, exigència més urgent en el nostre context sociocultural i
eclesial fortament marcat per la complexitat, la fragmentació i la dispersió.
El nostre ministeri demana una espiritualitat
diocesana, amb aquelles virtuts i qualitats que són típiques de la persona que
presideix i guia una comunitat; de
l’ancià en el sentit més noble i ric de la paraula: com ara la fidelitat, la
coherència, la saviesa, l’acolliment de tothom, l’afabilitat, la fermesa
doctrinal en les coses essencials, la llibertat sobre els punts de vista
subjectius, el despreniment personal, la paciència, el gust per l’esforç diari,
la confiança en l’acció amagada de la gràcia que es manifesta en els senzills i
els pobres (cf. Tt 1, 7-8; Joan Pau II, Pastores
dabo vobis, 26).
“L’Esperit del Senyor reposa sobre meu” (Lc 4, 18)
hem escoltat avui en la Paraula de Déu. L’Esperit Sant que hem rebut en el
sagrament de l’Orde és font de santedat i crida a la santificació, no sols
perquè configura el sacerdot amb el Crist, Cap i Pastor de l’Església, i li
confia la missió profètica, sacerdotal i reial perquè la porti a terme en el nom
i la persona del Crist, sinó també perquè anima i vivifica la seva existència
cada dia, tot enriquint-la amb dons i exigències, amb virtuts i forces, que es resumeixen
en la caritat pastoral. Unim sempre el nostre ministeri amb la nostra vida
espiritual.
Quan la nostra vida i el nostre ministeri estan
presidits per la caritat pastoral, acceptem i vivim la comunió. El Concili
Vaticà II ens ha dit que “la caritat pastoral exigeix als preveres, si no volen
córrer en va, un treball viscut en comunió amb els bisbes i amb els altres
germans en el sacerdoci. El treball pastoral portat a terme sense cap mena de
vinculació amb els altres preveres – oimés amb els religiosos, religioses i
laics – comporta una solitud que no fa cap bé a ningú. En la pastoral de
conjunt, els sacerdots posen en pràctica un dels elements de la comunió
eclesial, afectiva i efectiva. La unitat de la pròpia vida del prevere troba el
suport més segur en ‘la unitat mateixa de la missió de l’Església’. Aquells que
s’uneixen al Crist, i per mitjà d’Ell al Pare, ‘poden sentir-se plens de consol
i exuberants de joia’”. Hem de fer de l’Església diocesana i de les comunitats
la casa i l’escola de la comunió on visquem l’espiritualitat de la comunió que
demanava Joan Pau II a l’inici del tercer mil·lenni i que és la “capacitat de
veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i
valorar-lo com un regal de Déu: do per a mi, a més de ser un do per al germà
que l’ha rebut directament; i és també “saber donar espai al germà, portant les
càrregues els uns dels altres, i refusant les temptacions egoistes que
contínuament ens assetgen i generen competitivitat, desconfiança i enveges” (Novo millennio ineunte, 43).
Benvolguts sacerdots, l’Església diocesana us
agraeix el vostre treball ministerial i la vostra fidelitat a Déu i a
l’Església; us agraeix el vostre testimoniatge i tot el que feu al servei de
les comunitats cristianes i de la societat. Trobeu sempre en la vostra relació
personal amb el Bon Pastor la força, el coratge i el consol del vostre treball
pastoral. És molt el que cada dia feu amb el vostre servei als germans. Que Déu
us ho pagui!
En aquests dies sants, el nostre estimat Sant Pare
Benet XVI s’identifica més amb Jesucrist pel sofriment que pateix amb motiu de
les denúncies d’abusos sexuals per part d’eclesiàstics, que si bé comparades
amb totes les que es presenten són un tant per cent molt reduït, són gravíssimes
i condemnables. El sofriment del Papa i dels cristians augmenta perquè, malgrat
els criteris de transparència, fermesa i severitat amb què el Papa ha tractat i
tracta aquests assumptes, hem de lamentar que hi hagi la tendència prevalent
d’atacar al nostre estimat Sant Pare. Sentim-nos molt a prop del Papa i preguem
perquè el Senyor el conforti i li mantingui el coratge i la pau, tot agraint-li
que hagi acceptat la invitació de visitar-nos per consagrar el Temple de la
Sagrada Família. Tinguem una pregària, també, pel Papa Joan Pau II en el cinquè
aniversari de la seva mort.
Aquestes celebracions porten la nostra atenció cap
a Terra Santa on Jesús va morir i va ressuscitar. No hi ha pau autèntica. Les
comunitats cristianes sofreixen. Tinguem-ho molt present en les nostres
comunitats especialment el Divendres Sant en la celebració litúrgica, amb la
pregària al peu de la Creu i amb la comunicació cristiana de béns.
En aquesta celebració litúrgica, estimats germans
sacerdots, renovareu les promeses sacerdotals que féreu el dia de la vostra
ordenació. Ho fareu certament amb agraïment i confiança. També farem un
reconeixement als germans del presbiteri i als diaques en les noces d’argent i
d’or d’ordenació. Maria, Mare del Diví Pastor i dels pastors del poble de Déu,
ens acompanyarà sempre en l’exercici del nostre necessari i preuat ministeri.
|
